Sant Miquel de la Tosca

L'ermita de Sant Miquel de la Tosca es troba al peu de la serra de la Llena, a 700 m d'altitud sobre el nivell del mar, a 4 km al sud del Vilosell (les Garrigues) i enclavada en el seu terme municipal.

El nom de "la Tosca" prové de la pedra esponjosa del cingle on brollen les aigües del riu de Set. Aquest indret, conegut per "les Fontetes", es troba a uns 50 m de l'ermita. El riu, que la voreja, s'origina a 950 m d'altitud, entre els cims de la Tossa i de l'Abella, en el vessant septentrional de la serra de la Llena.

Hi ha dos camins que emmenen a Sant Miquel. L'un s'inicia a la carretera entre el Vilosell i la Pobla de Cérvoles: un cop s'arriba a la depressió del riu de Set, es va remuntant aquest riu fins al lloc on neix. L'altre és un camí que s'origina a la vora de l'ermita de Sant Sebastià al Vilosell i que es perllonga fins al barranc del Crucifici. En arribar en aquesta petita capella, bastida rústicament sota una roca, hom puja la carena de la part dreta i, al fons de la vall, apareix l'ermita de Sant Miquel enmig d'àlbers i xiprers.

L'ermita de Sant Miquel de la Tosca fou fundada per autorització de l'arquebisbe de Tarragona Pedro de Urrea en 1482 i fou construïda el mateix any. En aquest mateix any, Guillem de Forès en el seu testament llega dos sous per a Sant Miquel de la Tosca.

Al llarg del segle XVI hi ha diversos testimonis sobre l'ermita de Sant Miquel. L'any 1511 Joana d'Almenara en el seu testament deixa 11 sous a Sant Miquel de la Tosca. El 1560, Joan Dalmau, batlle del Vilosell, estableix en el seu testament: "dexe a la hermita de Sant Michel, de dit Loch per obres y reparació de aquella, també a notícia de mos marmessors, sinch lliures de dita moneda. Item vull y mane que aquellas tres vegades lo any que la processó del Vilosell acostume anar a dita hermita, aço es, les dues festivitats de Sant Michel y la tercera festa de Pasqua, que mon hereu y sos successors en dita herencia perpetualment sien obligats a donar quiscuna vegada al qui portarà la creu un sou, y als qui portaran los dos penons qui dits hereus voldran puis ho paguen...".

El 1730 es construí una ermita de nova planta. Les obres s'acabaren el 1735, però l'embelliment de l'ermita es continuà en els anys següents i culminà amb la construcció d'un retaule, les despeses del qual foren sufragades amb aportacions voluntàries de diversos particulars.

El santuari és una nau de planta rectangular, d'estil barroc català del segle XVIII. La façana orientada a migjorn, té una porta amb dovelles, amb una petita imposta, una fornícula i un ull de bou i, al cim de tot, l'espadanya. Hi ha també tres finestres grans i tres de petites. A la part est, hi ha una porta que dóna accés a l'ermitatge, adossat a la susdita part. També es pot accedir a aquest edifici per una porta gran que hi ha a la part de ponent on s'estén igualment l'ermitatge. L'interior de la capella, d'una sola nau, conté una volta de mig punt amb una cornisa d'estil clàssic que forma un àbsis en el presbiteri, i a l'entrada té un cor alt.

El retaule de l'ermita era d'estil neoclàssic. Constava d'un cos central emmarcat per dues columnes d'estil compost. Al mig hi havia un nínxol amb la imatge de l'arcàngel sant Miquel, i estava rematat per un frontis que tenia un triangle truncat, al centre del qual i dins d'una aurèola formada per núvols, hi havia un triangle al·lusiu a la trinitat cristiana.

Durant la guerra del Francès l'ermita fou convertida en hospital de sang per a les tropes napoleòniques. Arran d'això, a mitjan segle XIX l'ermitatge estava necessitat de reparació. Aleshores, el bisbe de la Seu d'Urgell Josep Caixal, fill del Vilosell, en costejà les despeses de la restauració i concedí indulgència plenària als devots que havent cantat els goigs de sant Miquel repetissin tres vegades en veu alta: "Qui com Déu? Ningú com Déu".

Durant la revolució de juliol de 1936, el santuari fou saquejat i el retaule de l'altar cremat del tot.

El 8 de maig de 1940, tingué lloc la reposició de la imatge de sant Miquel. Fou assentada sobre una columna d'uns dos metres d'alçària, feta de pedra tosca, pròpia del lloc. Hom bastí un nou altar, consistent en una pedra de forma cònica que té com a base la seva punta. Més endavant, es col·locà una campana al campanar de cadireta i s'instal·là un llum artístic dins la nau de la capella.